ELS ANTECEDENTS DE DRAMATURGS A CATALUNYA

En aquesta pàgina reunim el que podem dir que van ser les primeres discussions al voltant de la possibilitat de crear una associació de dramaturgs (el març de 2010). En els primer debats hi va participar força gent, i les intervencions són interessants. Val la pena conservar-les com a antecedent (tot sigui dit, propiciat pel facebook) del que és l'associació DRAMATURGS A CATALUNYA.
 
********************

Constituir una Associació de Dramaturgs



Pablo Ley Fancelli Obro aquest tema amb l'objectiu que tothom que vulgui pugui dir la seva respecte al que seria bo que fos una Associació de Dramaturgs (de Catalunya, per ara). Evidentment ha de ser representativa d'un col·lectiu força dispers, molt pluriempleat, que compta amb novel·listes, traductors, professors, periodistes, guionistes, biòlegs, matemàtics, actors, directors (de teatre), etc. La majoria fan dramatúrgies com a part no principal de la seva vida professional. Aquesta dispersió impedeix que dediquem prou hores a millorar l'àmbit (insisteixo, molt sovint no principal) en que es desenvolupen les tasques del dramaturg (autor, adaptador, assessor, etc.). I, en la mesura que són habitualment feines individuals, sentim els altres dramaturgs com a competència (el que no deixaria de ser cert si el nostre àmbit professional estigués realment estructurat, és a dir, si hi hagués un pastís a repartir... mentre això no es produeixi, competir per les escorrialles és gairebé ridícul). Dit això, el que proposaria és que d'aquí al dia 22 (que és quan hi ha la reunió al TGB, a les 19 hores), tractéssim de reflexionar sobre tot allò que creiem que es podria fer des d'una associació que ens representés a tots.


El 14 de marzo a las 14:43 ·


Marta Buchaca Doncs hi ha moltes coses a fer. En primer lloc lluitar perquè el dramaturg sigui tan important com la resta d'equip que forma part de l'obra. Per què l'il·luminador té un sou i en canvi el dramaturg en la majoria de casos (sobretot en sales alternatives, però també en el teatre privat) només cobra el tant per cent de drets d'autor? Quan he fet una obra a un teatre alternatiu mai se m'ha pagat el text, sempre he cobrat els drets d'autor, cosa que fa que sempre cobris menys que qualsevol persona de l'equip. Evidentment no fem aquesta feina per diners, però sempre m'ha semblat surreal aquest tracte cap al dramaturg. Crec que seria interessant aconseguir que quan es fa un text d'un autor en una obra on hi ha una mínima producció se li doni un sou d'acord amb el tipus de producció. Aquest és un dels punts que hauríem de parlar a la reunió (jo sóc de viatge, però a la pròxima vinc segur). Som un col·lectiu que no estem gens units, i com diu en Pablo, sovint sentim els altres dramaturgs com a competència.


En resum: si un dissenyador de llums, de vestuari, escenògraf... cobra un sou per fer la seva feina, no seria lògic que la persona que ha escrit l'obra també en tingués un? Sé que tal i com està el panorama és difícil, però, com sempre, es tracta d'estar units.


No ho sé, hi ha moltes coses, però aquesta és la primera que se m'ha acudit. Sovint tinc la sensació que es valora molt més a qualsevol membre de l'equip que al dramaturg i això, per desgràcia, crec que passa sobretot en aquest país nostre.


Una abraçada


El 16 de marzo a las 13:29


Pablo Ley Fancelli Estic d'acord. Però hi ha un argument que es pot aplicar fàcilment en contra. La contrapartida del dramaturg és que, si l'obra resulta un èxit, el 10% de taquilla (o un 5%, o un 1%) poden ser molts diners. D'altra banda, hi ha diferents implicacions en el procés. Una cosa és qui té una obra escrita i veu com l'hi munten, i una altra molt diferent és escriure-la expressament o, com és sovint el meu cas, adaptar-la al gust d'un director que la vol d'una o altra manera, fer el seguiment dels assajos, etc. De tota manera, estic d'acord completament amb el plantejament de base de la Marta, i caldria trobar una fórmula que resultés interessant per activar una professió que, habitualment, pateix un degotall d'abandonaments constant cap a d’altres professions més rendibles amb tot el que això suposa: pèrdua de talents, d'experiència i coneixements, de complicitats, d'il·lusions, etc. Com activar la professió perquè puguem fer la nostra feina sentint-nos valorats en allò que realment valem (i no amb una autoestima disminuïda)? És una cosa que hauríem de debatre perquè té a veure amb l'estructura de producció (com diu la Marta) però va més enllà: la política de subvencions, la consideració general (baixa) en què la professió té als dramaturgs com a col·lectiu, la nostra mateixa incapacitat d'iniciativa (i això, directament, és culpa nostra, penseu que la majoria de dramaturgs en actiu es mullen a l'hora de generar noves produccions), la inexistència d'espais normals (és a dir, no protegits com la Sala Beckett i el T6) per desenvolupar habitualment la feina de dramaturg, etc.


El 16 de marzo a las 17:58

Gerard Vàzquez Estic d'acord amb el que diu la Marta, però això ens ha de portar a tenir preparat un argument racional que respongui a l'argument en contra que diu el Pablo. I no tant per quan s'argumenti que si l'obra té éxit aleshores els drets d'autor suposen molts més diners per l'autor que per als altres implicats, sinó quan l'argument sigui que, si a part dels drets d'autor, el dramaturg en una producció d'una obra seva ha de cobrar també un sou, per què doncs els altres no han de participar també en el cobrament dels drets que se'n derivin? Es a dir, per què aleshores no hauria tothom de cobrar d'ambdues bandes: un sou i drets? Perquè per part d'altres col·lectius, la reivindicació de la Marta els pot portar a dir que aleshores l'autor cobraria per dos conceptes i ells només per un.


El 16 de marzo a las 18:33


Marta Buchaca Si és una obra pel Condal per exemple, sense data de sortida, a mi em sembla bé que siguin drets d'autor. Però una obra a qualsevol sala alternativa, de 70 o 80 localitats, amb una durada d'un mes com a moltíssim, ja sabem quin sou és. Em referia sobretot en aquests casos. Crec que l'argument que dius, Gerard, això dels altres colectius tens raó, però no perdem el nord. L'autor és mooooolt important! Ostres, que és el que crea l'obra, no fotem. I de vegades perdem el nord, sobretot nosaltres mateixos, i donem les gràcies quan ens munten una obra i encara amb la boca petita. Ara sembla que vagi de guais o algo, però és que sento que ens tenim menys valorats a nosaltres mateixos. Aquest també és un altre tema de debat. EL concepte que tenim els dramaturgs de la nostra feina. Si no li donem importància nosaltres no l’hi donarà ningú. Jo he vist directors que tothom respecta i admira que es fan valer molt, i moltes vegades van en contra de la història. Però em sembla molt interessant aquest debat i teniu raó, hem d'estar preparats per argumentar-ho com cal. Això del sou és bàsicament el símptoma del que passa amb els dramaturgs: que no estan valorats. I si fem una associació el primer objectiu, per mi, hauria de ser que ho estiguessin. Només cal mirar el model alemany. El dramaturg és molt important!! Quina llàstima no poder ser-hi el 22!


El 16 de marzo a las 18:38


Gerard Vàzquez Tens raó. I no és que perdi el nord, només comentava el que podem sentir que ens diuen els altres quan ELLS perdin el nord sentint els nostres arguments. El que s'hauria de fer és trobar una fórmula compensatòria, via pressupost de l'espectacle o alguna altra, que dignifiqui el paper del dramaturg a nivell econòmic quan, per capacitat de la sala, temps d'explotació, etc., no arriba a un mínim decent. Potser s'hauria de forçar la negociació d'un conveni de base amb l'Administració i les empreses privades tal com existeix amb altres col·lectius. En aquest país, no sé si a d'altres també, la idea que l'autor ja cobra dels drets recaptats s'ha convertit històricament i en la majoria de casos en una trampa que ha fet i fa inviable la dedicació plena a la nostra professió. Què en penseu de tot plegat? Digueu la vostra. Pablo, mójate!


El 16 de marzo a las 18:54


Pablo Ley Fancelli Jo crec que la Marta té raó quan invoca el model alemany. Però el model alemany parteix d'una institució prèvia que és la figura de Goethe, que és el màxim creador de llengua alemanya, un gran poeta, i alhora un dramaturg (en el sentit més extens de la paraula: és a dir, no només com autor). D'entrada hi ha una consideració i un respecte absoluts pel que fa a l'autor. A més a més, els alemanys tenen Brecht, que és la segona gran personalitat lligada al teatre. En aquest sentit, juguem amb desavantatges. Josep Maria de Sagarra demanava, tot fent el pròleg a les seves traduccions de Shakespeare, que ja que no teníem cap gran tradició teatral (i aquesta manca de tradició la feia extensible als autors que el precedien i que nosaltres hem volgut entronitzar com a grans clàssics) que ens aixopluguéssim sota l'obra de Shakespeare. Crec que és un consell excel·lent. I, de Shakespeare, un altre cop, cal dir que viu la creació dramatúrgica com una pràctica des de l'escenari (res a veure amb l'autor de gabinet). Tornant al model alemany (o shakespearià), que és el model del dramaturg prop dels escenaris, penso que el mal de la nostra situació es que s'exclou sistemàticament l'autor de la professió teatral. El dramaturg va apart. Menja apart (i cobra apart). I fins i tot fa nosa (l'eterna picabaralla entre el director i el dramaturg és sempre molesta). Potser per recuperar el prestigi que es necessita cal abans aspirar a Goethe, Shakespeare o Brecht i fer-ho (això és el més important) col·lectivament. Aspirar a màxims, aspirar alhora a la qualitat i al gran públic (com feien Brecht o Shakespeare, i fins i tot, Goethe... molt menys comercial) o a la qualitat i al millor públic (com feia Beckett). En qualsevol cas, en gran part, depèn de la nostra pròpia exigència.


El 16 de marzo a las 20:29


Guillem Clua Ja que invoquem models externs com a exemples a seguir, o dels quals podem aprendre, us voldria explicar l'experiència que he tingut amb el teatre americà. Mai no he vist un respecte superior envers l'autor en cap altre país, i aquest respecte es plasma, negre sobre blanc, en contractes de protecció dels interessos del creador que aquí semblarien de ciència-ficció. Si voleu, a la propera reunió (no la del 22, perquè seré fora) us en puc portar una còpia, però ja us en faig cinc cèntims.


Per començar, l'autor té el poder d'aturar una producció d'un text seu si creu que no està responent al que ell espera. Aturar-la vol dir que el dia abans de l'estrena pot dir que l'obra no es fa. I no es fa! Aquesta és la clàusula més extrema, però n'hi ha d'altres que protegeixen la seva feina de manera decisiva: ell té l'última paraula sobre els canvis que es fan al text, el director té l'obligació de consultar els talls o modificacions que es facin sobre l'obra original, el nom de l'autor ha d'aparèixer en un cos de lletra determinat a sota del títol de l'obra sempre (això és extensible als adaptadors i traductors, segons el contracte)... i així moltes més clàusules que fan empal·lidir el paperot que signem per cedir els drets de les nostres obres.


Aquí, quan signem això, és com si perdéssim tot poder sobre el text que hem creat. De cop i volta estem en mans d'un director que pot fer el que li roti. Si entén el text i hi ha diàleg i complicitat, de puta mare. Però molts cops això no passa. És més, crec que és el més habitual en el nostre país, que ha pujat als altars la figura del director, en detriment del dramaturg.


Evidentment, aquesta polèmica no és nova i no pretenc arreglar-la aquí. El fons de la qüestió és el que ja heu apuntat: el desprestigi del paper del dramaturg. I en aquest sentit, cal lluitar per aconseguir millors contractes, com molt bé ha dit la Marta, però també per fomentar l'orgull de la nostra professió, de fer saber al món que sense dramaturgs, senzillament, no hi ha teatre i que l'autor és l'única, L'ÚNICA, peça indispensable d'un muntatge teatral. Ja ha passat de moda l'època en que era més prestigiós estrenar un Pinter que una obra d'un autor local, ja ens podem espolsar de sobre aquest complex d'inferioritat que tenim tots plegats i començar a moure'ns, perquè la salut del teatre d'un país no es mesura en el nombre d'obres de Mamet que estrena, sinó en el respecte que li mereixen els seus dramaturgs.


El 17 de marzo a las 1:49


Manuel Veiga Hi ha moltes, moltes coses a fer. Que dins del pressupost d'un espectacle hi hagi una partida mínima pel dramaturg em sembla lógic. Per diversos motius:


Oi que a l’hora de muntar un autor estranger els productors paguen els drets o un avaluard com a bestreta de la taquilla? Pues eso.


I no ens posem estupendos que si s'estrena al Condal, que si... Per l'amor dels Déus! Quantes obres d'autoria catalana s'estrenen al Condal?????? I qui diu al Condal diiu a... Diguem les coses pel seu nom. S' acostumen a estrenar a les alternatives i la majoria de vegades amb una companyia que va a taquilla (com els autors) passant-se pel forru el conveni de l'AADPC. Però quan hi ha subvenció pel mig, cal reivindicar una partida pel dramaturg igual que -posem per cas- pel fotògraf o per qui enregistra la funció que nosaltres hem escrit . Aquí vull ser com els estrangers: avaluard a compte de taquilla. Ja decidirem quins mínims. Perquè si hem d'esperar el 10% de taquilla (del qual un 3% se'l queda SGAE) tots sabem l'ocupació a les alternatives i tots coneixem el 2x1, les entrades a 5 euros, la comissió pel telentrada... Toquem de peus a terra i deixem-nos de Condals. La nostra realitat (tret d'honroses excepcions) és molt més petita... O sóc jo l'únic que quan va a una sala alternativa i hi ha 50 persones, diu: hòstia, doncs teniu gent! Diumenge passat a la tarda sense anar més lluny vaig anar a veure uns reconeguts i prestigiosos companys a una d'aquestes sales i érem 15 espectadors dels quals 5 érem de la professió... Pues eso.


Potser ha arribat l' hora de parlar d'uns mínims de conveni.


El 18 de marzo a las 2:31


Guillem Clua Els mínims de conveni estan molt bé, però cal anar amb compte, perquè si a un productor li surt més car estrenar un dramaturg viu i/o local que un de mort i/o estranger, tindrem les de perdre.


Potser el que hauríem de perseguir és que l'administració dugués a terme una discriminació positiva a favor de l'autoria local. És a dir, que donin més subvenció a les obres que comptin amb dramaturgs d'aquí, i que en donin menys als que vulguin posar en escena Mamets i Pinters.


El 18 de marzo a las 17:54 ·


Manuel Veiga Tens raó amb això del recolzament de les administracions, Guillem. És un dels punts a tractar. De tota manera, si no m'erro, a les subvencions de l'INAEM (les de tot l'estat espanyol) ja es contempla la discriminació positiva a l'autoria espanyola, però sembla que això tampoc no anima els productors. A les bases de les subvencions de la Gene no sé si es contempla aquesta discriminació positiva. La de fer servir la llengua catalana, sí, però la d'autoria catalana no ho sé. Ho haurem de consultar. De tota manera, aquest avantatge enriquiria la producció, potser ens farien més textos, però el problema seria el mateix... Continuaríem igual. No crec que mai surti més car estrenar un dramaturg viu i/o local per la senzilla raó que un dramaturg estranger estranyament accepta el 10% de taquilla. Sempre acostuma a demanar un avaluard. Quan parlo de mínim de conveni és a compte de taquilla per garantir uns ingressos mínims. Si no és així, el que acostuma a passar és que l'autor és la persona que menys ingressa de tots. Llevat que sigui un èxit, és clar.


El 18 de marzo a las 19:52 ·


Manuel Veiga Potser una discriminació positiva seria que, en les mateixes bases per tal de demanar una subvenció, s'exigís a l'hora de presentar el pressupost que igual que hi ha una partida per vestuari, llum, caracterització... N'hi hagués una per la dramatúrgia (a compte de taquillatge, repeteixo). No sé... Què en penseu?


El 18 de marzo a las 20:13


Pablo Ley Fancelli Jo crec que el problema és fer una acció en molts fronts alhora. Preocupar-se exclusivament pels guanys pot fer que ens considerin simplement interessats. Si demanem el model americà (o anglès, que és el que jo conec que s'assembla al que explicava el Clua), que és un model que va en detriment de la llibertat creativa del director (que aquí fa el que li rota, tingui o no tingui raó, hi hagi o no hi hagi diàleg amb l'autor), ens trobarem amb uns enemics addicionals. Si diem que no anem més que a les sales alternatives, ens replicaran que com que ni això omplim, doncs ja està bé que ens hi estiguem allà. No sé per què, però tinc la intuïció que cal fer accions positives. És a dir, aconseguir coses. Donar-nos a conèixer. Fer companya constant dels nostres textos. Tenir fins i tot un agent que ens pugui representar col·lectivament a fora d'aquí (a Alemanya, França, Anglaterra, els Estats Units), fer acte de presència militant a les estrenes de tothom (o fer-ho, com a mínim de manera ostensible). És a dir, guanyar visibilitat, que és el que més temen els polítics, el que més agrada als productors i el que ens farà créixer l'autoestima col·lectiva. Una acció que jo crec que és, per exemple, prioritària és tenir un lloc a internet per penjar els textos que tinguem, perquè un dels mals més greus és la dificultat d'aconseguir que se'ns llegeixi sense haver d'anar a trucar una porta i una altra. Això és el que entenc per acció positiva. Si fem que totes les accions es vagin orientant en la mateixa direcció, és a dir: estrena habitual als teatres de petit, mig i gran format, públics i privats; capacitat de negociació col·lectiva amb les institucions; capacitat de protesta col·lectiva respecte a determinades actituds que perjudiquen la professió (per exemple, el paternalisme habitual de la professió respecte als dramaturgs), etc., al final d'un camí raonablement llarg podem aconseguir arribar a un territori molt més amable pel que fa a la nostra supervivència i la capacitat de creixement.


El 18 de marzo a las 22:28


Guillem Clua Pablo, estic d'acord amb tu que cal potenciar la imatge positiva del col·lectiu, amb totes les iniciatives que proposes i més, però "lo cortés no quita lo valiente". Vull dir que està molt bé que ens donem a conèixer, tinguem una imatge d'unitat gremial (o fins i tot sindical), però a la pràctica un col·lectiu està per demanar drets, defensar injustícies i representar els seus representats. Estic d'acord que primer ens hem de constituir, i que les reivindicacions vindran després -temps al temps-, però no hem de perdre de vista l'objectiu final, que és arreglar el que ara mateix o no funciona o ni tan sols es planteja a la professió.


Això sí, la constitució d'un grup/associació/sindicat/elquesigui, ha de comportar una campanya pública per fomentar la visibilitat, com bé dius. I en aquest eventual acte de presentació s'han de deixar clars els objectius que tenim. I vulguis que no, els objectius hauran de ser concrets i específics. No ens podem limitar a dir "volem que se'ns valori" en general. Ens agradi o no, haurem de respondre a preguntes concretes, que no només faran la gent de la professió, sinó també els mitjans de comunicació que han de donar ressò a la iniciativa.


Sobre el que dius de difondre els textos a través d'internet, suposo que estàs al corrent de la iniciativa de la Sala Becket, Catalandrama (www.catalandrama.cat), que està fent una tasca excepcional en la promoció d'obres d'autors catalans traduïdes a altres llengües. Fer una base de dades similar en obres inèdites o en català podria ser complex en el cas de les obres ja publicades, ja que caldria el vist-i-plau de les editorials a les quals hem cedit els drets de publicació dels textos.


El 18 de marzo a las 22:48


Gerard Vàzquez Tots teniu raó i no dieu més que coses raonables. Penso que sí, que cal anar en positiu per començar. Anar a favor de coses, nostres, amb tota la fermesa, no en contra de res ni ningú. Ja haurà temps d'altres opcions segons com respiri la cosa.


Això de l'agent o agència, em sembla molt bé, tot i que s'ha de veure com es fa i quan ens pot costar. I potser això ho veig més adient o amb més possibilitats de cara a l'exterior.


Posar a l'abast les obres a una web espero, i m'agradaria, que acabés resultant alguna cosa més que una bona intenció. Si els productors, responsables de sales, directors, etc. no es llegeixen les obres que tu els portes en mà a l'hora que els vagi millor i de la manera que et diuen, veig difícil que es fiquin en una web a baixar-se un text.


Penso que hauríem de fer una llista de prioritats quan a les accions a seguir. Sense pausa però sense voler fer-ho tot alhora, com diu el Pablo. Establir quines coses cal fer primer, que ens portin a poder fer d'altres amb més possibilitats d'eficàcia.


El 18 de marzo a las 23:05


Pablo Ley Fancelli Estic d'acord i, evidentment, com a periodista, sé que el que hem de fer és explicar els objectius (que és el que hauríem de començar a definir, entre tots, a partir de dilluns) de l'associació. Però també sé que un to victimista és dolent, perquè posa en evidència la feblesa, i el que necessitem és parlar en positiu. És per això que ho deia que cal anar al tanto amb els models, amb els sous, amb les llàgrimes comparatives. Sobre tot perquè darrerament el col·lectiu està fent coses que no estan gens malament i, potser, té més força que mai.


Respecta a Catalandrama sé que existeix, no sé com va, però estic parlant d'una cosa encara més simple. No es tracta de difondre fora (fora, en tot cas, cal vendre). Del que es tracta és de difondre a casa nostra (per exemple, que els alumnes d'interpretació, quan estan buscant textos, puguin remenar les obres dels autors d'aquí sense tornar-se bojos anant d'una biblioteca a l'altra sense trobar pràcticament res... qui parla dels alumnes d'interpretació parla també dels alumnes de filologia, o dels grups amateurs que tinguin ganes de muntar un text que els pugui anar bé com a grup)


El 18 de marzo a las 23:08


Pablo Ley Fancelli I (se m'ha oblidat abans) pel que fa a les obres ja publicades, seria notablement útil saber l'editorial que les ha publicat i com aconseguir-les sense que necessitis ser l'Hercules Poirot. No crec que això importi gaire (més aviat al contrari) a les editorials, el dret de les quals expira per contracte al cap d'uns anys (si no vaig errat).


El 19 de marzo a las 0:53 ·


Sergi Pompermayer Companys, jo estic molt d'acord amb tot el que diu en Pablo. En el tema diners, si demanem un sou o alguna cosa per l'estil a part de quedar com una gent que ha fet una associació per guanyar més pasta (totalment lícit, però que no genera simpaties, vaja, i no és que en gaudim de moltes), serà difícil que després ens neguem a que col·lectius com els escenògrafs, per exemple, també vulguin cobrar drets d'autor (en els fons la seva feina és artística i estan creant una part important del que serà l'espectacle). Estic totalment d'acord en que hem de fer accions en positiu i que hem de forçar-nos a tenir una presència més activa dins les produccions (aquells que tinguin la sort d'estrenar, vaja). I ara pixaré fora de test, com acostumo a fer ben sovint, però des del meu punt de vista, el millor que ens podria passar per donar-nos a conèixer, per créixer com a creadors, i per no haver d'anar pidolant constantment a les dos o tres famílies que decideixen les programacions que sisplau ens estrenin una obra, seria que nosaltres mateixos gestionéssim un teatre en el que es pogués veure tot el ventall de propostes dels dramaturgs catalans en total llibertat artística. Sé que és difícil, però segurament seria la solució a alguns dels problemes que es plantegem.


El 25 de marzo a las 13:31

Pablo Ley Fancelli Em sembla una possibilitat més que raonable el que proposa en Sergi Pompermayer. Gestionar un teatre permetria al col·lectiu fer un recorregut més llarg amb les seves pròpies obres, fer lectures abans d'acabar d'escriure-les, discutir-les amb altres dramaturgs, presentar-les a un públic interessat i, sobretot, realitzar una feina sense restriccions creatives en el camp de la dramatúrgia.


El 25 de marzo a las 15:12 ·


Cris Clemente Perdoneu la manca d'accents, escric des d'un teclat de Grecia.


M'incorporo avui a aquests debats intensos!


La idea del teatre es interessant, pero crec que s'ha d'anar en compte, perque amb la idea de voler evitar les "dues o tres families" de les que parla el Pomper, podem caure en crear una quarta familia.


I aixo em genera la pregunta de qui seria el pare d'aquesta familia? Nomes en aquest grup hi ha mes de 60 dramaturgs, autors... per tant aquest "nou teatre" no podria donar cabuda a tothom, algu seleccionaria els textos, i per tant no veig quina seria la diferencia amb qualsevol altre teatre. Perque el que es segur es que no podrem tenir un teatre al gust de tots.


El 26 de marzo a las 1:27 ·


Sergi Pompermayer Evidentment és gairebé segur que seríem una altra família. De totes formes no estic en contra de les famílies, però crec que n'hi ha poques i per tant, quantes més n'hi hagi millor. A la meva proposta ja he dit que, com gairebé sempre faig, pixaria fora de test, però tenir un espai per nosaltres en el que tant hi pugui estrenar o fer una lectura dramatitzada un autor que faci teatre experimental com un altre que faci comèdia pura i dura no fa mal a ningú.


El 26 de marzo a las 1:51


Pablo Ley Fancelli El problema de les famílies d'aquest país és que són famílies escanyolides, com la dels Esteves, un fill per generació i para de comptar. D'aquesta manera es perd tot el dinamisme que possibiliten grups humans i de debat més grans.


Un problema derivat del "petitisme" de les famílies teatrals catalanes és que són incapaces d'expandir-se. Es protegeixen, es tanquen sobre elles mateixes, i finalment es moren per podridures internes.


¿Per què ens fa por crear grups més extensos? ¿Per què pensem en un teatret i no en un teatre de dos o tres sales, amb capacitat de convocar un públic nombrós, d'establir pactes amb empreses privades per l'explotació dels espectacles de més èxit? ¿Per què no establir un nexe habitual amb l'empresa privada? (No és que sigui precisament partidari de l'empresa privada d'aquest país, però és necessària i beneficiosa sempre que no es comporti com una autèntica màfia.)


Jo crec que aquest, el d'un creixement racional però dinàmic, hauria de ser els paràmetres del debat.


El 26 de marzo a las 2:49 ·

Aleix Duarri Velasco Tot i que la paraula dramaturg em queda una mica gran, intentaré donar el meu punt de vista des de la meva tangencialitat a la professió.


Per una banda trobo que és interessant que el gremi es vegi les cares. Segurament una manera de començar a incidir en la percepció del col·lectiu és que el col·lectiu es percebi a sí mateix, que es llegeixin els uns als altres, que es discuteixi sobre que ha d'haver-hi al teatre dels dramaturgs, sobre què s'ha de demanar i què s'ha de fer...


D'altra banda és urgent que s'organitzi el col·lectiu. Per un motiu tant senzill com que quant l'SGAE digui que els dramaturgs això o allò altre, els dramaturgs puguin contestar, "perdonin, però d'això no n'hem parlat". I aquest tipus de respostes només es poden articular des de la col·lectivitat.


El 28 de marzo a las 4:11 ·

Pablo Ley Fancelli El simple fet de reunir-se i parlar, com es feia abans a les tertúlies, seria una raó més que suficient per constituir una associació. Penso que una de les raons principals de la diversitat disorgànica de l'obra de tots nosaltres és deguda, en bona part, a la manca d'un debat coherent sobre el que és i no és important a l'hora de crear (parlo de generar debat, no d'establir directrius: que el pensament únic ha estat sempre el mal que s'ha atribuït a les Acadèmies).


El 30 de marzo a las 1:14

Pablo Ley Fancelli Per cert, la de generar debat és una de les raons fonamentals perquè uns i altres coneguem les obres de tothom. Aquí tenim, doncs, una altra raó com a mínim per a dues coses: per fer accessibles a tothom les obres dels altres (la famosa biblioteca virtual per nosaltres mateixos, no per difondre res enllà de les nostres fronteres) i per aconseguir un espai teatral que sigui tant lloc d'exhibició com lloc de trobada dels dramaturgs. Si aquestes eines ja existeixen, només caldrà perfeccionar-les, però fer-ho amb un criteri cohesionador.


El 30 de marzo a las 1:19 ·


Mar Monegal Realment seria interessant buscar un espai pels dramaturgs, per poder presentar lectures de textos o provar escenes de textos en procés i que això fos el desencadenant de debats i tertúlies. De fet, per començar, no cal ni tan sols que sigui un teatre, sinó un espai, que ens resulti agradable, on ens puguem reunir, comentar textos i contrastar opinions. Potser un espai de trobada setmanal o quinzenal per aquells que puguin i vulguin. Però hauria de ser un lloc estimulant, on ens vingui de gust anar, ple de propostes variades (lectures, debats, conferències), un espai de teatre, d’escriptura, de reflexió, fet entre tots. A mi, això, és el primer que se’m va passar pel cap quan es va obrir aquest grup i el que va fer que m’interessés.


Arriba un moment que, per comoditat, les idees i la informació només viatgen de manera virtual i es queden suspeses a l’aire i és perd el diàleg directe. L’escriptura de per sí ja és individualista i solitària, trobar un lloc per reunir-nos la convertiria en un acte social, fins i tot abans del muntatge de l’espectacle. I crec que aquesta és la manera de començar associar-nos, creant un espai tangible amb propostes creatives i estimulants. Conèixer-nos, saber qui som, què volem, crear vincles i, aleshores, començar a parlar de burocràcia i de convenis. Realment crec que el fet de crear una associació de dramaturgs no ha de ser un acte purament burocràtic i és feina nostra convertir-la en alguna cosa més.


Per mi, un dels objectius a curt termini es trobar aquest espai. Algú sap com fer-ho? Heu visualitzat on podríem organitzar-ho?


Un objectiu a mitjà termini seria que hi hagués un festival de Dramatúrgia Catalana organitzat per l’associació de dramaturgs.


I un objectiu a llarg termini, que hi hagués una sala a Catalunya on es fessin textos d’autors d’aquí i ara.


Ens hi posem?


El 05 de abril a las 11:23


Carolina Llacher POSEM-NOS-HI! LA PRIMERA LLAVOR HA ESTAT PLANTADA! per regar-la..DILLUNS 17 DE MAIG A LES 21.30hores TEATRE GAUDÍ.fins ara!Carolina

********************

LÍNIES D'ACCIÓ PRIORITÀRIES ACORDADES

Gerard Vàzquez Us deixo aquí els punts que es van acordar a l'última reunió com a línies prioritàries d'acció d'una próxima Associació i que ha redactat en net l'Ever Blanchet. Hi ha punts que s'han de plantejar necessàriament a mig termini i d'altres que ho són a curt, o molt curt. Seria bo que tots hi aportéssim comentaris, ampliacions, esmenes, etc. per tal d'incoporar-los al debat en la próxima reunió de constitució de l'Associació del dia 19. De moment, hem proposat com a nom per a l’Associació DRAMCAT, que es llegeix com a "Dramatúrgia a Catalunya", mirant que sigui un concepte ampli, abarcador i no excloent.

DRAMCAT
(Dramatúrgia a Catalunya Associació)

Línies d’acció prioritàries acordades:

1- Proposar un document de treball que reculli els antecedents, la situació actual i la proposta de futur, per a la dinamització i la evolució de la dramatúrgia a Catalunya actual i contemporània.

2- Vetllar per la publicació d’obres teatrals i guions pel teatre de creació i d’altres activitats escèniques en llengua catalana, castellana i d’altres.

3- Proposar textos rellevants i tenir representació en els comitès de lectura dels teatres públics i concertats.

4- Aconseguir que, en les convocatòries de subvenció públiques sigui ponderada l’estrena d’autors de Catalunya actuals (convocatòria d’ajuts retornables.) Vincular a l’aportació denominada “cultural”, no retornable (a fons perdut), l’afegit “Cultural-Catalana”: En la convocatòria per a produccions inferiors a 60 mil euros, ponderar l’autoria catalana, ofertant el 100% de l’ajuda amb justificació del 100% de la producció i incloent-hi el concepte “Avaluar” en la discriminació pressupostària i en els impresos a omplir pels sol•licitants.

5- Aconseguir que les estrenes d’autors de Catalunya siguin presents en els mitjans de comunicació de la corporació de mitjans de comunicació: Premsa, Ràdio TV. de forma permanent amb freqüència raonable i per contracte establert entre la corporació i l’I.C.I.C. o per disposició sol•licitada a la mesa del Parlament de Catalunya.6- Demanar l’empara legislativa per a una professió que ha normalitzat en el sector la presència viva i estable de la llengua i les preocupacions i reflexions de la mateixa i la cultura escènica catalana.

7- Crear una borsa de treball pròpia i un fons de recursos escènics (via web, agent, etc.)

8- Augmentar la presència i millorar les condicions de treball dels dramaturgs en els equipaments culturals públics.

9- Fomentar la formació permanent dels dramaturgs amb continguts de Sociologia, Estètica, Història, etc.

10- Mantenir comissions de treball en l’àmbit de continguts. Col•laboracions amb mitjans de comunicació. Ràdio-Cultura: Lectura permanent de textos teatrals.

11- Crear i mantenir un canal a Youtube d’obres escèniques (i coreogràfiques.)

12- Aconseguir gestionar autònomament un dels centres de creació escènica a Catalunya.

* * * * * * * * * *

DRAMCAT
(Dramaturgia en Catalunya Asociación)

Líneas de acción prioritarias acordadas:

1- Proponer un documento de trabajo que recoja los antecedentes, situación actual y propuesta de futuro, pera la dinamización y la evolución de la dramaturgia actual y contemporánea en Catalunya.

2- Velar por la publicación de obras teatrales y guiones para el teatro de creación y otras actividades escénicas en lengua catalana, castellana y otras.

3- Proponer textos relevantes y tener representación en los comités de lectura de los teatros públicos y concertados.

4- Conseguir que, en les convocatorias de subvención públicas esté ponderada el estreno de autores de Catalunya actuales (convocatoria de ayudas retornables.) Vincular a la aportación denominada “cultural”, no retornable (a fondo perdido), el añadido “Cultural-Catalana”: En la convocatoria para producciones inferiores a 60 mil euros, ponderar la autoría catalana, ofertando el 100% de la ayuda con justificación del 100% de la producción e incluyendo el concepto “Avaluar” en la discriminación presupuestaria y en los impresos a cumplimentar por los solicitantes.

5- Conseguir que los estrenos de autores de Catalunya estén presentes en los medios de comunicación de la Corporación de medios de comunicación: Prensa, Radio, TV., de forma permanente, con frecuencia razonable y por contrato establecido entre la Corporación y el I.C.I.C. o por disposición solicitada a la mesa del Parlament de Catalunya.

6- Solicitar el amparo legislativo para una profesión que ha normalizado en el sector la presencia viva y estable de la lengua y las preocupaciones y reflexiones sobre la misma y la cultura escénica catalana.

7- Crear una bolsa de trabajo propia y un fondo de recursos escénicos (vía web, agente, etc.)

8- Aumentar la presencia y mejorar las condiciones de trabajo de los dramaturgos en los equipamientos culturales públicos.

9- Fomentar la formación permanente de los dramaturgos con contenidos de Sociología, Estética, Historia, etc.

10-Mantener comisiones de trabajo en el ámbito de los contenidos. Colaboraciones con medios de comunicación. Radio-Cultura: Lectura permanente de textos teatrales.

11- Crear y mantener un canal en Youtube de obres escénicas (textuales, coreográficas, etc.).

12- Conseguir gestionar autónomamente un de los centros de creación escénica en Catalunya.Barcelona, 22 de març de 2010
El 29 de marzo a las 14:32


Gerard Vàzquez Sisplau, els comentaris i debat sobre el punt 12 millor que el continuem fent al fórum concret ja obert sobre aquest tema. Gràcies.
El 29 de marzo a las 14:38


Pablo Ley Fancelli A mí lo que me pasa es que tengo la sensación de que cada punto necesitaría por sí mismo una comisión de trabajo, de dos, tres o cuatro dramaturgos que pudieran empezar a plantear borradores de trabajo al colectivo. El primer punto, por sí solo ("Proponer un documento de trabajo que recoja los antecedentes, situación actual y propuesta de futuro, para la dinamización y la evolución de la dramaturgia actual y contemporánea en Catalunya."), requiere casi un estudio pormenorizado de lo que ha pasado en todos los teatros de la ciudad (institucionales, alternativos y comerciales), desde nuestro punto de vista, es decir, desde el punto de vista de las obras de dramaturgos vivos (catalanes, españoles, europeos, o extraeuropeos) que se hayan estrenado.Desglosarlo en cifras cualitativas, es decir, realistas (cosa que había hecho en su día Jaume Melendres hasta que se cansó) es un trabajo de miedo. Las cifras, como todos sabemos, suelen ser en este país triunfalistas (y suelen abordar objetivos electoralistas o empresariales, pero muy pocas veces propiamente culturales). Criticarlo con un criterio ponderado y válido es algo extremadamente difícil. Estoy seguro de que trabajar esta estadística pondría nervioso a más de un departamento de la cultura institucional (Generalitat, Ayuntamiento, Diputación, Ministerio, etc.). Pero justamente por eso los razonamientos deberían ser irrebatibles.Ponerse a pensar punto por punto, me parecería una forma estupenda de inciar la asociación de dramaturgos. Pero es, sin duda, un trabajo, si no ingente, sí por lo menos importante.Personalmente vería con muy buenos ojos que se empezaran a plantear equipos de discusión (pequeños, de dos o tres o cuatro dramaturgos como mucho) para que empezaran a generar propuestas concretas, bien desarrolladas, que fuera posible discutir y empezar a mover.
El 29 de marzo a las 21:37


Pablo Ley Fancelli [Aquest text el volia publicar al mur, però no me l'accepta, de manera que el poso aquí, on tindrà menys visibilitat. Una pena. L'he escrit en castellà per veure si incentivem la participació d'altres autonomías:]Reconozco que últimamente hablo mucho de lo mismo. Me estoy encontrando a dramaturgos por la calle y a todos les cuento lo que aquí está pasando. Algunos ya están en este grupo. Otros son anti-facebook (lo entiendo y hasta lo comparto). Todos miran con curiosidad la constitución de una asociación de dramaturgos, pero cuesta que nos pongamos de acuerdo. Sólo dos, Joan Casas y Manuel Dueso, han expresado abiertamente su desconfianza en las movidas colectivas. Los demás expresan (y estoy hablando de unos cuantos: Pau Miró, Helena Tornero, Esteve Soler, Jordi Casanovas, Daniel Feixas, Josep Galindo, Marc Rosich, Sergi Pompermayer, Carles Batlle i un etcétera largo de gente con la que he hablado personalmente) falta de tiempo para asistir a las reuniones. Me parece normal. Especialmente si no veo con claridad a dónde lleva lo que se está cociendo. Superar esa desconfianza es algo que me parece importante. En todo caso, lo único deseable es la total y absoluta transparencia. Pero para lograrlo hemos de estar ahí y verlo con nuestros propios ojos. Es lo que debería ocurrir el 19 de abril.
El 31 de marzo a las 21:11

*************** 

Propera Reunió - Primers Problemes

Pablo Ley Fancelli L'Helena Tornero (disident del Facebook) em passa aquest email adreçat al col·lectiu que us trameto:"Hola, aquí el sector de la dramaturgia disidente del Facebook... L'Esteve m'ha passat els punts a tractar i em sembla molt interessant, no em perdré la propera reunió. Intentaré buscar informació d'altres associacions que hi hagi a d'altres països, a veure si puc portar material que ens pugui servir d'inspiració (sempre sabent que la situació a cada país és diferent i tot plegat, és clar). Una altra cosa important. Ja sabeu que el dia 19 d'abril hi ha la festa del Ventdelplà? Ja ho sé que sembla una tonteria, però ens han convidat a tots els guionistes de totes les temporades, i n'hi ha uns quants dramaturgs que hi han passat. Serà justament a les 21:30 a Breda, el poble on s'ha rodat Ventdelplà, o sigui que no es pot combinar massa amb la reunió. A mi no em fa res cancelar la festa per la reunió del DRAMCAT, però que tingueu en compte que alguns dels dramaturgs de les noves fornades (David Plana, Carles Mallol, etc, i a més tots aquells vinculats amb en Benet i Jornet...) és molt probable que hi vagin. No ho sé, us ho dic perquè encara sou a temps de buscar una data més adient. El 26 d'abril, per exemple, (si és que ha de ser un dilluns). Apa, estem en contacte, helena"Si algú té el mateix problema que ho digui.
El 01 de abril a las 1:34


Manuel Veiga Tenint en compte el que diu l'Helena, jo seria partidari de canviar la data pel 26. No ve d'una setmana i que hi pugui venir tothom.
El 01 de abril a las 23:45


Pablo Ley Fancelli Esperarem que tothom torni de vacances i potser que preguntem quins plans tenen. La solució de canviar de data em sembla que pot desconcertar a més d'un.
El 01 de abril a las 23:50

***************

Pablo Ley Fancelli Sergi Pompermayer va plantejar en un dels altres temes a debat la possibilitat que el col·lectiu de dramaturgs gestionés un teatre dedicat exclusivament a la difusió i consolidació del treball dels dramaturgs. No em sembla una idea absurda. Al contrari. Però cal fer-se una pregunta inevitable: com ha de ser el teatre dels dramaturgs? Es a dir: Com s'ha de gestionar? Com s'ha de programar? Com se seleccionen els directors? Etc. Qui tingui alguna idea, qui vulgui comentar algun model que conegui, qui sàpiga del local idoni... que ho expliqui.


Irma Correa La pregunta es cómo ha de ser el teatro de los dramaturgos?

Pablo Ley Fancelli Sí, esa es la pregunta. La cuestión es que, en Barcelona (y pese a la dificultad de reunir a los dramaturgos físicamente), estamos metidos en un debate sobre cómo afrontar el futuro de un colectivo que se ha caracterizado por su incapacidad de asociarse (con todo lo que ello implica). Uno de los temas que han surgido ha sido el de la necesidad de un espacio teatral para los dramaturgos. Y la pregunta que creo que es necesario hacerse es: ¿cómo ha de ser este teatro? Y otras como: ¿Cómo debe gestionarse? ¿Cómo debe programarse? ¿Cómo seleccionar a los directores? ¿Cómo seleccionar las obras? (éste último acaba de surgir en el debate paralelo que se desarrolla, sin embargo, alrededor de un tema más amplio). Cualquier idea que al respecto será bien recibida.

Antonio Rincón Cano Creo que sería más coherente, no ya buscar un Teatro físico, con una sede de la asociación es suficiente, pero sí es necesario una red de espacios en los que poder llevar las obras. Casi siempre nos encontramos con psoibilidad de estrenar en nuestros territorios, ya sean locales, provinciales o regionales, lo complicado es girar las obras y girarlas sin perder excesivo dinero en la inversión. Se podría plantear una red de espacios al estilo de la Red de Teatro Alternativos, pero que tengan cabida diferentes espacios, para las diferentes propuestas dramáticas. De esa forma yo puedo ver teatro de un dramaturgo actual catalán en Sevilla, pero en Galica se puede ver la de un sevillano y en Valencia la del gallego, así hasta posibilidades infinitas. También agradecería, que si se quiere que todos participemos en los foros, como se nos ha pedido por mensaje privado, se escriba el mensaje en los dos idioma. Gracias.

Pablo Ley Fancelli Me parece bien lo que comenta Antonio Rincón Cano. Pero en realidad es la multiplicación de un espacio en una serie de espacios repartidos por todo un territorio que puede ser tan extenso como España o Europa o el Mundo. Lo que sería fantástico sería consolidar en cada, llamémoslo, autonomía (me gustaría que existiese una palabra para esas estructuras territoriales que no se tiñera de conceptos administrativos ni partidistas -que no ideológicos ni culturales-) unas estructuras de este tipo y que, como ocurre en Alemania, lo que viajaran fueran los textos, no las compañías. Cada obra es susceptible de ser montada infinidad de veces en infinidad de lugares y alcanzar, de este modo, una plenitud escénica que no puede tener si es leída escénicamente (con todas sus virtudes y sus errores) por un único équipo de director e intérpretes. Mi experiencia me dice, sin embargo, que más vale ir construyendo poco a poco que desear mucho de golpe. Luego, desde lo conquistado, es fácil tender puentes: así surgió, precisamente, la red de teatros alternativos. ¿No sería estupendo que en toda capital surgiera un espacio en condiciones para representar autores que nos son próximos (es decir, que estan vivos, que están aquí y que hablan de lo que me pasa a mí y a los que, como yo, están vivos y están aquí)?

Pablo Ley Fancelli L'altra dia, a la reunió, fins vam parlar d'empresa, directamente. Si l'objectiu final fos fer diners, construir per encàrrec, construir a mida i segons el gust dels directors-productors-exhibidors... podria ser la solució. Imagineu que l'encàrrec fos fer la programació sencera d'un teatre com el Condal i que, d'entrada, hi hagués una comèdia per a quatre actors (dues parelles) i després un musical de petit format, i per nadal una obra familiar de les de llagrimeta i sentir-se bones persones... i així fins al juny. Això és una cosa que, si ens ho prenguéssim amb un criteri empresarial, i poguessim reunir el talent del col·lectiu en les seves diverses habilitats, seria facilíssim. Què volem fer de l'associació? Un grup de gent que es queixa i protesta o un grup de gent emprenedor capaç d'impulsar-se mútuament? És això justament el que cal decidir, i per això vam fer les reunions que es van fer, malgrat la baixa (baixíssima) representació del col·lectiu.

Guillem Clua La veritat és que no puc estar més d'acord amb les bones intencions de totes les idees que estan sorgint en aquest interessant debat. L'entusiasme és fins i tot contagiós. Subscric la necessitat d'un teatre (o teatres a nivell de xarxa pluri-autonòmica) que estigui exclusivament dedicat a l'autor contemporani espanyol. És un evident forat en el mercat teatral del país, i és fantàstic que ens plantegem la possibilitat d'omplir-lo nosaltres mateixos.Ara bé, segurament pixant fora de test, com diu el Pomper, no puc evitar tenir la sensació que el que estem fent en realitat (i també ho dic per mi mateix en certa mesura) és imaginar un teatre on puguem estrenar perquè a altres teatres no ens deixen. Que consti que no estic atacant la idea ni a ningú en concret, només m'ha agafat un atac de realisme. :-) M'explico, tal com ha dit la Cris Clemente a l'altra discussió, aquest teatre haurà de tenir un director artístic o comitè de savis o digueu-li com vulgueu, que seleccionarà les obres que s'hi programaran (unes decisions probablement influides per gent aliena al col·lectiu de dramaturgs fundadors, per anomenar-lo d'alguna manera, en cas que comptem amb vincles amb l'empresa privada). Quin serà el criteri d'aquesta programació? Quines seran les línies bàsiques? Pel que diu el Pablo, sembla ser que serà eminentment comercial. Hi tindrà lloc una comèdia del Galceran de la mateixa manera que una obra experimental del Jordi Oriol? Seran inclosos només textos escrits per autors locals i vius o també hi tindrà lloc una adaptació/traducció de Hamlet? Per resumir, volem ser més o menys estrictes a l'hora d'acotar què som exactament? Potser no ho volem fer definint-nos com a associació, però fer-ho com a teatre no ens eximeix de fer-ho. És més, crec que encara ens obliga més a dir què volem fer exactament, més enllà de voler estrenar, que sembla ser l'objectiu principal de molts en aquestes discussions.Programar un teatre de vegades és més reivindicatiu que escriure un manifest d'una associació. No ens pensem que fent-ho evitem mullar-nos, crear enemistats, manies i famílies, perquè tot això passarà vulguem o no. Fundar un teatre és un acte de valentia que aplaudeixo, i que té tot el meu suport. Només m'agradaria saber quina mena de teatre.

Pablo Ley Fancelli El realisme m'encanta. I, de fet, no puc ser més realista quan miro al meu voltant i descobreixo el món tal com és. M'he passat molts anys aixecant testimoni d'aquesta realitat com a periodista i crític, amb la intenció de modificar-la (propiciant la varietat, no reduint-la segons el meu gust exclussiu), fins que vaig cansar-me i vaig preferir dedicar-me a la meva pròpia obra. És des d'aquest realisme que he encetat el debat i és des d'aquest realisme que faig el possible per intentar constituir una associació de dramaturgs. El que em diu el realisme és que, tal com ens movem ara mateix, en el més estricte individualisme, sempre serem febles. Els nostres èxits seran individuals, els nostres pactes seran el resultat de la capacitat individual de negociació. No podrem adreçar-nos ni a col·lectius més o menys afins com poden ser l'SGAE, ni a col·lectius més o menys complementaris com poden ser ADETCA (o qualsevol associació d'empresaris teatrals) o les diferents institucions culturals de l'Estat, els governs autonòmics o els municipis (hi ha moltíssimes més instàncies a les quals podríem adreçar-nos si fossim capaços de fer-ho com a associació).Ara bé, des d'aquest realisme, animo a tothom a somiar en un futur que no sigui exclusivament el seu propi futur. I, arribats a aquest punt, tant me fa somiar en la possibilitat de gestionar un teatre a Barcelona o gestionar-ne deu arreu de Catalunya o gestionar-ne mil arreu de l'Estat espanyol i, per què no?, establir contactes i complicitats amb altres països europeus.Vull rectificar però el que diu Guillem Clua que jo he dit: jo no he dit que un teatre gestionat pels dramaturgs hagués de ser un teatre comercial. Senzillament vaig posar un exemple concret d'empresa. I l'exemple deia exactament: "Imagineu que l'encàrrec fos fer la programació sencera d'un teatre com el Condal"... és des d'aquí que proposava una sèrie d'opcions que, òbviament, perquè el Condal ho és, apuntaven cap al teatre comercial. A més a més, ni tan sols imaginava que el Condal fos gestionat pels dramaturgs sinó que, senzillament, una empresa gestionada per dramaturgs (en publicitat seria el mateix que parlar de creatius) podia perfectament rebre un encàrrec d'aquesta mena.Podria haver dit, imagineu que ens encarreguen la programació d'un teatre com la Volksbühne o la Schaubühne, i aleshores hagués proposat unes altres opcions (molt més afins, tot sigui dit, al meu propi gust).El realisme ens obliga a establir prioritats. A definir objectius. A decidir qui som nosaltres, qui els nostres interlocutors, qui els nostres oponents. El realisme ens obliga a definir les nostres febleses, les nostres mancances, però també les nostres capacitats, i les virtuts, i els punts forts (que també en tenim). El que tinc claríssim és que (excepte en el cas que volguem crear una empresa, cosa que no deixa de ser viable) la primera passa que hem de fer, ens ho mirem com ens ho mirem, és crear una associació. L'objectiu el veig lleugerament més transcendent que el simple fet d'estrenar (sigui on sigui: en teatres públics, privats, o en el nostre propi teatre). És assolir una posíció que potser ni a Catalunya ni a tot l'Estat espanyol hem tingut mai des del final de la Guerra Civil.La desconfiança es importantíssima. El realisme segurament encara ho és més. El simple debat és inevitable. Proposar models concrets és un camí que haurem de fer. Criticar-ho tot plegat i criticar-nos nosaltres mateixos és, encara que no sigui agradable, necessari. Potser el millor lloc de fer-ho no sigui el facebook. ¿Però no és indicatiu de la nostra manca de lloc en el món que haguem iniciat aquests debats en un lloc tan poc seriós com és el facebook?

Irma Correa Verdaderamente necesitamos un traductor/a.

Pablo Ley Fancelli Realmente es una putada esta maldita torre de Babel. Marilia Samper no sé si en un momento de euforia excesiva se ofreció para hacer de intermediaria lingüística. Realmente sería importante algo así, però entonces se multiplicaría la longitud de las intervenciones. De otra parte, dialogar entre nosotros (los catalanes) en una lengua distinta al catalán nos haría perder naturalidad y aparecer postizos (la verdad, me cuesta imaginarme hablando en castellano con un señor con el que siempre, cuando me lo encuentro por ahí, hablo en el idioma que nos es familiar). Abrir un foro de debate para que se desarrolle exclusivamente en castellano, ésta sería seguramente otra opción. Podríamos intentarlo. Y aún una última opción sería ir resumiendo las propuestas de cada foro en un foro traducido. Ninguna de las opciones me gusta, pero algo habrá que hacer si queremos que éste sea un lugar de encuentro y no para la frustración.

Marilia Samper Calma! que he estado "out of order". En cuanto tenga un rato me pongo a traducir.

Marilia Samper Ahí va la traducción. Pablo, me resultaba más cómodo traducir a piñón vuestros comentarios que hacer un resumen. Pablo Ley (en 1). “Sergi Pompermayer planteó en uno de los otros temas a debate, la posibilidad de que el colectivo de dramaturgos gestionase un teatro exclusivamente dedicado a la difusión y consolidación del trabajo de los dramaturgos. No me parece una idea absurda. Al contrario. Pero es necesario hacerse una pregunta inevitable: ¿Cómo debe ser el teatro de los dramaturgos? Es decir: ¿Cómo se debe gestionar? ¿Cómo se debe programar? ¿Cómo se seleccionan los directores? Etc. Quien tenga alguna idea, quien quiera comentar algún modelo que conozca, quien conozca el espacio idóneo, que lo explique.”Esteve Soler (en 6). Plantea que una asociación no resulta suficiente para consolidar este proyecto, sino un sistema más consistente a la hora de asumir esta gestión, tal vez un sistema cooperativo.Pablo Ley (en 7). “El otro día , en la reunión, incluso hablamos de empresa, directamente. Si el objetivo final fuera hacer dinero, construir por encargo, a medida y según el gusto de los directores-productores-exhibidores, podría ser la solución. Imaginad que el encargo fuera hacer la programación entera de un teatro como el Condal y que, de entrada, hubiese una comedia para 4 actores, y después un musical de pequeño formato, y para navidad un espectáculo familiar, y así hasta junio. Si no nos lo tomásemos con un criterio empresarial y pudiésemos reunir el talento del colectivo en sus diversas habilidades, sería muy fácil. ¿Qué pretendemos de la asociación? ¿Hacer un grupo de gente que protesta o un grupo de personas emprendedoras, capaz de impulsarse mutuamente? Es justamente lo que debemos decidir”.Guillem Clua (en 8). “(…) sin embargo, no puedo evitar tener la sensación de que lo que estamos haciendo, en realidad (y también lo digo por mí, en cierta medida) es imaginar un teatro donde podamos estrenar porque en otros teatros no nos dejan. Que conste que no estoy atacando la idea ni a nadie en concreto, simplemente me ha dado un ataque de realismo. (…) este teatro debería tener un director artístico, o comité de sabios, o llamémosle como queramos, que seleccionara las obras que se programarán (unas decisiones probablemente influidas por gente externa al colectivo de dramaturgos fundadores, en caso de que mantengan vínculos con la empresa privada). ¿Cuál será el criterio de esta programación? ¿Cuáles las líneas básicas? Por lo que dice pablo, parece que será eminentemente comercial. ¿Tendrá cabida una comedia de Galcerán de la misma manera que una obra experimental de Jordi Oriol? ¿Estarán incluidos únicamente textos escritos por autores locales y vivos o también tendrá lugar una adaptación/traducción de Hamlet? ¿Queremos ser más o menos rigurosos a la hora de acotar qué somos exactamente? Probablemente no queremos hacerlo definiéndonos como asociación, pero hacerlo como teatro no nos exime de hacerlo, sino creo que, más bien, nos obliga aún más a decir qué queremos hacer exactamente, más allá de querer estrenar, que parece ser el objetivo principal de muchos en estas discusiones. Programar un teatro es, a veces, más reivindicativo que escribir un manifiesto de una asociación. No pensemos que haciéndolo evitaremos mojarnos, crear enemistades, manías y familias, porque todo eso pasará lo queramos o no. Fundar un teatro es un acto de valentía que aplaudo, y que apoyo. Sólo me gustaría saber qué tipo de teatro.”Pablo Ley (en 9.) “(…) lo que me dice el realismo es que, tal y como nos movemos ahora mismo, en el más estricto individualismo, seremos siempre débiles. Nuestros éxitos serán individuales, nuestros pactos serán el resultado de la capacidad individual de negociación. No podemos dirigirnos ni a colectivos más o menos afines como podría ser la SGAE, ni a colectivos más o menos complementarios como pueden ser ADETCA (o cualquier asociación de empresarios teatrales) o las diferentes instituciones culturales del Estado, los gobiernos autonómicos o municipales (existen muchísimas más instancias a las cuales podríamos dirigirnos si fuésemos capaces de hacerlo como asociación). Ahora bien, desde este realismo, animo a todos a soñar un futuro que no sea exclusivamente su propio futuro. Y, llegados a este punto, me es igual soñar en la posibilidad de gestionar un teatro en Barcelona como gestionar uno en Catalunya o gestionar mil en el Estado español. ¿Y por qué no, establecer contactos y complicidades con otros países europeos? Quiero rectificar sin embargo lo dice Guillen Clua que he dicho: no he dicho que un teatro gestionado por dramaturgos deba ser un teatro comercial. Simplemente he puesto un ejemplo concreto de empresa. (…) El realismo nos obliga a establecer prioridades. A definir objetivos. A decidir quiénes somos, quiénes nuestros interlocutores, quiénes nuestros oponentes. Nos obliga a definir nuestras debilidades, nuestras carencias, pero también nuestras capacidades, y las virtudes, y los puntos fuertes (que también los tenemos). Lo que tengo clarísimo es que (excepto en el caso de que queramos crear una empresa, cosa que no deja de ser viable) el primer paso que debemos dar es crear una asociación. El objetivo es algo más trascendente que el mero hecho de estrenar. Es tomar una posición que posiblemente ni en Cataluña ni en todo el Estado español hemos tenido desde el final de la guerra civil. La desconfianza es importantísima. El realismo, probablemente más todavía. El simple debate es inevitable. Proponer modelos concretos es un camino que tendremos que hacer. Criticarlo todo y criticarnos a nosotros mismos es necesario. Probablemente el mejor lugar donde hacerlo no sea el facebook, pero ¿no es un indicativo de nuestra falta de espacio en el mundo que hayamos iniciado estos debates en un lugar tan poco serio como el facebook?

********************

Marilia Samper Pablo, lo he recuperado a lo bestia y lo he pegado en un nuevo tema. A ver...Ahí va la traducción. Me resultaba más cómodo traducir a piñón vuestros comentarios que hacer un resumen. Los comentarios que no menciono son los que obviamente aparecían en un castellano perfecto. Tal vez, debería incluirlos, ya que la traducción en el tema de debate se ha perdido en no sé qué agujero obscuro.Pablo Ley (en 1). “Sergi Pompermayer planteó en uno de los otros temas a debate, la posibilidad de que el colectivo de dramaturgos gestionase un teatro exclusivamente dedicado a la difusión y consolidación del trabajo de los dramaturgos. No me parece una idea absurda. Al contrario. Pero es necesario hacerse una pregunta inevitable: ¿Cómo debe ser el teatro de los dramaturgos? Es decir: ¿Cómo se debe gestionar? ¿Cómo se debe programar? ¿Cómo se seleccionan los directores? Etc. Quien tenga alguna idea, quien quiera comentar algún modelo que conozca, quien conozca el espacio idóneo, que lo explique.”Esteve Soler (en 6). Plantea que una asociación no resulta suficiente para consolidar este proyecto, sino un sistema más consistente a la hora de asumir esta gestión, tal vez un sistema cooperativo.Pablo Ley (en 7). “El otro día , en la reunión, incluso hablamos de empresa, directamente. Si el objetivo final fuera hacer dinero, construir por encargo, a medida y según el gusto de los directores-productores-exhibidores, podría ser la solución. Imaginad que el encargo fuera hacer la programación entera de un teatro como el Condal y que, de entrada, hubiese una comedia para 4 actores, y después un musical de pequeño formato, y para navidad un espectáculo familiar, y así hasta junio. Si no nos lo tomásemos con un criterio empresarial y pudiésemos reunir el talento del colectivo en sus diversas habilidades, sería muy fácil. ¿Qué pretendemos de la asociación? ¿Hacer un grupo de gente que protesta o un grupo de personas emprendedoras, capaz de impulsarse mutuamente? Es justamente lo que debemos decidir”.Guillem Clua (en 8). “(…) sin embargo, no puedo evitar tener la sensación de que lo que estamos haciendo, en realidad (y también lo digo por mí, en cierta medida) es imaginar un teatro donde podamos estrenar porque en otros teatros no nos dejan. Que conste que no estoy atacando la idea ni a nadie en concreto, simplemente me ha dado un ataque de realismo. (…) este teatro debería tener un director artístico, o comité de sabios, o llamémosle como queramos, que seleccionara las obras que se programarán (unas decisiones probablemente influidas por gente externa al colectivo de dramaturgos fundadores, en caso de que mantengan vínculos con la empresa privada). ¿Cuál será el criterio de esta programación? ¿Cuáles las líneas básicas? Por lo que dice pablo, parece que será eminentemente comercial. ¿Tendrá cabida una comedia de Galcerán de la misma manera que una obra experimental de Jordi Oriol? ¿Estarán incluidos únicamente textos escritos por autores locales y vivos o también tendrá lugar una adaptación/traducción de Hamlet? ¿Queremos ser más o menos rigurosos a la hora de acotar qué somos exactamente? Probablemente no queremos hacerlo definiéndonos como asociación, pero hacerlo como teatro no nos exime de hacerlo, sino creo que, más bien, nos obliga aún más a decir qué queremos hacer exactamente, más allá de querer estrenar, que parece ser el objetivo principal de muchos en estas discusiones. Programar un teatro es, a veces, más reivindicativo que escribir un manifiesto de una asociación. No pensemos que haciéndolo evitaremos mojarnos, crear enemistades, manías y familias, porque todo eso pasará lo queramos o no. Fundar un teatro es un acto de valentía que aplaudo, y que apoyo. Sólo me gustaría saber qué tipo de teatro.”Pablo Ley (en 9.) “(…) lo que me dice el realismo es que, tal y como nos movemos ahora mismo, en el más estricto individualismo, seremos siempre débiles. Nuestros éxitos serán individuales, nuestros pactos serán el resultado de la capacidad individual de negociación. No podemos dirigirnos ni a colectivos más o menos afines como podría ser la SGAE, ni a colectivos más o menos complementarios como pueden ser ADETCA (o cualquier asociación de empresarios teatrales) o las diferentes instituciones culturales del Estado, los gobiernos autonómicos o municipales (existen muchísimas más instancias a las cuales podríamos dirigirnos si fuésemos capaces de hacerlo como asociación). Ahora bien, desde este realismo, animo a todos a soñar un futuro que no sea exclusivamente su propio futuro. Y, llegados a este punto, me es igual soñar en la posibilidad de gestionar un teatro en Barcelona como gestionar uno en Catalunya o gestionar mil en el Estado español. ¿Y por qué no, establecer contactos y complicidades con otros países europeos? Quiero rectificar sin embargo lo dice Guillen Clua que he dicho: no he dicho que un teatro gestionado por dramaturgos deba ser un teatro comercial. Simplemente he puesto un ejemplo concreto de empresa. (…) El realismo nos obliga a establecer prioridades. A definir objetivos. A decidir quiénes somos, quiénes nuestros interlocutores, quiénes nuestros oponentes. Nos obliga a definir nuestras debilidades, nuestras carencias, pero también nuestras capacidades, y las virtudes, y los puntos fuertes (que también los tenemos). Lo que tengo clarísimo es que (excepto en el caso de que queramos crear una empresa, cosa que no deja de ser viable) el primer paso que debemos dar es crear una asociación. El objetivo es algo más trascendente que el mero hecho de estrenar. Es tomar una posición que posiblemente ni en Cataluña ni en todo el Estado español hemos tenido desde el final de la guerra civil. La desconfianza es importantísima. El realismo, probablemente más todavía. El simple debate es inevitable. Proponer modelos concretos es un camino que tendremos que hacer. Criticarlo todo y criticarnos a nosotros mismos es necesario. Probablemente el mejor lugar donde hacerlo no sea el facebook, pero ¿no es un indicativo de nuestra falta de espacio en el mundo que hayamos iniciado estos debates en un lugar tan poco serio como el facebook?

Antonio Rincón Cano No sé. Pensemos que arrancar un Teatro puede ser más o menos fácil, lo difícil es saber si vamos aguantar los años de construcción o restauración o para habiliatar... con sus demoras y todo el tema. Se me ocurre comenzar con un encuentro de dramaturgos, hacer un encuentro, programar mesas de trabajo, talleres de escritura, simposios sobre temas legales que nos interesan... pedir una pequeña subvención, para poder estar tres o cuatro días en algún lugar donde nuestro objetivo sea trazar unas líneas de trabajo y de intereses comunes, para seguir pa'lante (seguir adelante, el andaluz se me escapa, je ;-))- Allí se puede seguir planteando la necesidad o no de un teatro.

Pablo Ley Fancelli Lo de los encuentros de dramaturgos de toda España mal que bien se viene haciendo de forma tal vez no del todo coherente impulsado por diversas instituciones (autonómicas o no). Quizá lo que le faltaría es la coherencia necesaria en la búsqueda de unos objetivos concretos. Y quizá sí sería interesante hacer ese encuentro en busca de los objetivos a alcanzar en los próximos años. Pero ahí sí que necesitaríamos la ayuda de alguna institución que sea capaz de hacerse cargo de transportes, hoteles, organización del encuentro, etc.

Antonio Rincón Cano De todas formas, el otro día pensaba en el metro, el de Sevilla que es como de playmobil, que sería importante que el Director del posible teatro, programador y administrador. Debería ser un gestor cultutarl, como lo es Manuel Llanes en el teatro Central de Sevilla. Quiero decir, en los últimos tiempos vemos como dramaturgos, directores o actores, toman la dirección de una empresa, al fin y al cabo, y acaban apostando por sus propios intereses. creo que sería más útil la figura de un gestor cultural, vocablo muy de moda en los últimos tiempos. creo.

Pablo Ley Fancelli Pienso que justamente lo que llevamos haciendo desde hace treinta años es dejarnos guiar por gestores (que también tienen sus propios intereses y no siempre coinciden con los de los dramaturgos). De ahí gran parte del paternalismo con el que se trata al autor en este país. Es mucho más fácil estrenar a un autor probado en Berlín, París, Londres, Nueva York... que a un Sevillano o a un Bilbaíno o a un Murciano por más talento que tenga pero al que nadie conoce. Aprender a gestionarnos como colectivo es una asignatura pendiente. Aprender a valorarnos en lo que realmente valemos y hacer que los otros nos valoren por lo mismo es el primer paso que hemos de saber dar.

********************

Futuro

Pablo Ley Fancelli: ¿Hacia dónde vamos?

Pablo Ley Fancelli: A lo que parece, there is no future... bueno, pero queda mucho tiempo por delante para seguir hablando de su inexistencia. La pregunta va en serio. ¿Existe un futuro para la dramaturgia? En los casi treinta años que llevo metido en esto, creo éste podría ser un momento excelente para sembrar (de verdad) las bases del futuro. En todo los aspectos. Por ejemplo, es necesario repensar el mundo. En los últimos 20 años no hemos hecho otra cosa que asombrarnos por todas las cosas que desaparecen. Lo único nuevo, las barbas de la religión que la Revolución Francesa no supo afeitar del todo. Casi da la sensación de que hayamos regresado a la Edad Media.

Pablo Ley Fancelli: Acabo de encontrarme a Joan Casas por el barrio. Cree, con toda justicia, que él ya ha hecho lo que tenía que hacer y que ahora les toca a los jóvenes. Admiro a Joan Casas por todo lo que ha hecho. Pero también pienso que ésta, la de los dramaturgos, es una cuestión intergeneracional, que es lo que le falta, por lo menos, a Cataluña. Peleemonos, de generación a generación, en todo caso por cuestiones estéticas. Pero si los mayores saben lo que se ha conseguido y lo que no ha sido posible conseguir, los otros saben lo que quisieran alcanzar. Entre una y otra visión hay, seguro, un punto de encuentro en el que todos podamos instalarnos para hacer, si no un frente común, sí un lugar de encuentro en el que reconocernos. En la búsqueda de ese punto de encuentro os animo a escribir.

Gerard Vàzquez: Lo de la alusión a la Revolución francesa coincide con las últimas declaraciones de Pérez-Reverte, donde dice algo similar en relación a España. Parece que las últimas corrientes historiográficas defienden que la Edad Media no fue una época tan oscura como creemos. Como poco, había un sentido de verticalidad muy enriquecedor que actualmente no existe. También se puede leer en multitud de ensayos que la Ilustración, con todos sus méritos y su indudable apoprtación al progreso, ha sido también la causa de muchos males. Ahí lo dejo.

Gerard Vàzquez: Estoy totalmente de acuerdo con Pablo en esa falta en la cuestión intergeneracional en Cataluña, aparte de otros problemas. Es el vicio nacional: Todo empieza con lo último y lo último es lo mejor. Y así no se puede progresar. Si te repites no te enteras. Hay cantidad de creadores que creen haber descubierto la sopa de ajo porque saben muy poco de lo que ha habido antes que ellos. Y, los que deberían decirlo, o se callan o tampoco lo saben, no sé qué es peor. He visto espectáculos que han sido alabados como de gran originalidad y novedad, cuando en medio de la función había oido decir un espectador que aquellas propuestas escénicas ya se las había visto a Beck y Malina hacía varias décadas. ¡País!