Ahir a la tarda (21 d'octubre, 2010), a dos quarts de quatre, el Gerard Vázquez, l'Ever Blanchet, el Josep Galindo i jo mateix, Pablo Ley, vam fer una reunió a la seu del PSC amb Montserrat Tura i Esteve León per presentar l'associació Dramaturgs a Catalunya. Els temes que es van plantejar són els que queden recollits en el text següent, que els vam entregar en mà:
Raons per a l’Associació Dramaturgs a Catalunya
1) L’associació Dramatúrgia a Catalunya neix com a associació professional de caràcter sindical i aplega, en l’actual fase de constitució, a una setantena de dramaturgs interessats.
2) Històricament, i malgrat la transformació radical del panorama teatral a Catalunya en els últims 30 anys, hi ha un desequilibri important en el desenvolupament de la professió en detriment de l’autor (respecte a productors, directors, actors, escenògrafs i altres professions relacionades amb l’escena).
3) Un país sense autoria és un país que no es pensa a sí mateix.
4) Els mateixos teatres públics no han aconseguit trobar la fórmula adequada en l’intent de desenvolupar la dramatúrgia:
a. Al TNC, el T6 és un programa insuficient i la presència dels autors catalans vius en les altres sales és molt minoritària.
b. El Teatre Lliure no ha tingut mai un objectiu clar en aquest sentit. Ha optat de forma incompleta per una política d’encàrrecs que no sempre arriben a l’escena i, alhora, per una política de dramaturgs associats molt incipient.
c. Pel que fa a la política de subvencions, no hi ha uns criteris clars respecte a la dramatúrgia autòctona. El col·lectiu de dramaturgs no decideix mai, en tant que col·lectiu, sobre el seu propi present i futur en els marcs de les polítiques culturals.
5) Els teatres privats aposten, de forma majoritària, per propostes comercials segures: és a dir, avalades per l’èxit en altres capitals teatrals del món. Els èxits comercials de dramatúrgia autòctona gairebé mai sorgeixen com a iniciativa de la producció privada.
6) No existeix un teatre dedicat exclusivament a la dramatúrgia autòctona contemporània amb les condicions escèniques òptimes per a una diversitat d’estils, formats i gèneres.
Les nostres demandes
1) Demanem un canvi de la percepció pública respecte a la figura del dramaturg. Una gran part del teatre que es fa al nostre país compta amb el treball de dramaturgs que no tenen prou visibilitat i semblen no tenir cap importància.
2) Demanem un canvi en la percepció respecte als dramaturgs pel que fa als teatres públics i les polítiques de programació, donant una major presència i possibilitat de participació i, sobretot, una major capacitat de decisió a la figura del dramaturg. Del que es tracta és d’assolir una absoluta normalitat professional.
3) Plantegem la possibilitat de crear un teatre públic exclusivament dedicat a la dramatúrgia contemporània.
a. Volem recordar l’important paper que, en aquest sentit, i en la mesura de les seves possibilitats, fa la Sala Beckett. Però també recordem que la Sala Beckett es dedica, principalment, al teatre emergent i experimental.
b. El que necessita el col·lectiu de dramaturgs és un teatre d’alt perfil cultural que integri a la totalitat de la professió i permeti un desenvolupament continuat de la mateixa.
c. I, pel que fa a l’espai, les necessitats escèniques de la professió no es poden limitar a un petit espai apte només per a un cert tipus de teatre, ni a unes condicions de producció que impedeixen el ple desenvolupament d’una creació dramatúrgica.
4) Demanem, finalment, uns criteris clars en les subvencions pel que fa a la dramatúrgia, l’eliminació total de l’arbitrarietat, la possibilitat d’intervenir com a col·lectiu en les decisions que ens afecten i, sobretot, que es valori no només les hores de treball sinó les hores de reflexió i pensament que són, en última instància, la mesura de la qualitat.
* * * * * * * * * * * * * * *
Fins aquí el text que vam entregar i comentar verbalment. Per la nostra banda, vam insistir especialment en la necessitat de l'existència normal (és a dir, en condicions d'igualtat amb la resta dels professionals de l'escena) dels dramaturgs si el que volem és que algú pensi aquest país. I vam insistir en la necessitat d'un recolzament molt més clar des de les institucions públiques (subvencions) i dels teatres públics (programació).
Per part de la Montserrat Tura i l'Esteve León hi va haver un interès especial en preguntar per què plantegem la necessitat de tenir, a un termini raonablement curt, un centre específicament dedicat al desenvolupament de la dramatúrgia i també si no tindríem prou amb unes programacions una mica més sensibles a l'autoria autòctona contemporània per part dels teatres públics.
En aquest sentit, la nostra resposta va ser que el que necessitem és un espai que es preocupi única i exclusivament per la dramatúrgia, que pensi la dramatúrgia en la màxima amplitud i en les condicions escèniques òptimes. Que no es dediqui exclusivament a posar obres en escenes, sinó que faci lectures en públic, processos de work in progress, i tot tipus d'activitat al voltant de la sola idea de desenvolupar adequadament la dramatúrgia. És evident, d'altra banda, que només un espai dedicat de forma exclusiva a la dramatúrgia por convertir-se en un nòdul de transvasament d'informació interior i exterior (és a dir, també de cara a Europa i el món).
Evidentment ha estat una visita de cortesia. L'objectiu era presentar-nos. Si cal presentar demandes més específiques en el futur, ja sabran que existim.
Dos aspectes interessants. Esteve León, recordant com va sorgir, després del 1975, tot l'entrellat del teatre català, ha assenyalat que, efectivament, la dramatúrgia aleshores no existia ni eren temps (els dels moviments culturals aplegats al voltant dels diversos progressismes i dels hippies) en què la dramatúrgia fos especialment valorada (es van recordar els casos del Jaume Melendres i Josep Maria Benet i Jornet). Des d'aleshores, continua havent-hi una gran desconfiança respecte a l'autor i a la dramatúrgia en general. En el fons, encara hem de superar aquella circumstància.
L'altre aspecte interessant que ha comentat l'Esteve León és que el conveni, tal com ara existeix, es va pactar amb ADETCA (els empresaris) i amb l'AADPC (actors i directors) i que el conveni, d'existir la veu col·lectiva que representa els dramaturgs, s'hauria de tornar a plantejar. És, sens dubte, uns dels objectius a assolir.
Fins aquí, la reunió.
D'altra banda, ahir van arribar els estatuts de l'associació aprovats pel Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya. L'existència legal de l'associació obre el camí de la formalització de l'associació pel que fa a als associats. El dimarts vinent, l'actual junta farà una reunió per veure com es fa tot això, quan fem la propera assemblea general i demés.
El que us demanem és que informeu a tothom que sigui susceptible d'estar interessat de l'existència de l'associació Dramaturgs a Catalunya i els poseu en contacte amb nosaltres a través d'aquesta adreça electrònica.
Gràcies per la paciència de llegir fins aquí,
Salut a tothom,
Pablo Ley
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada